Quatre noies s’apropen a les dones barbudes encuriosides. “És molt lleig portar bigoti” Però què és més natural que el pèl corporal? L’estil de la dona barbuda qüestiona els mecanismes que articulen el gènere i posa en evidencia l’aspecte cultural que el construeix.
Un noi s’acosta molt convençut per posar-se un bigoti “Em faria sentir més madur i més home” Mentre elles tenien que ser les dones que volien que fossin; netes, impol·lutes inmaculades i pures, a ells els hi va tocar fer allò que s’esperava que fossin; homes.
Dues noies decideixen probar-ho i al seu voltant es genera un alderull “Ara us heu de buscar novia” La dona barbuda fa que la divisió entre allò masculí i allò femení no sigui tan evident i la frontera entre allò natural i allò cultural és menys fixe. Una d’elles no aguanta la pressió i se’l treu als 5 minuts. L’altre, en canvi, torna per posar-se’n una mica més.
Abans d’acabar, es queden un grup de noies parlant sobre el tema. Ens depilem per nosaltres mateixes o per agradar als altres? Podria ser que tinguessim tan naturalitzada aquesta norma que fins i tot no ens agradem amb la nostra pròpia condició biologica, aquella que incorpora el pèl corporal com a element natural? Les dones que s’allunyen de les normes acceptades de feminitat són etiquetades de poc femenines o brutes...Podriem canviar aquesta norma?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada